Una nit especial!

Tot va començar quan l’any 2004, el dia 23 d’Abril, vaig marxar de vacances cap a Egipte amb els meus pares, la meva germana, la meva tieta i una amiga de la meva mare, la Marta. Després d’haver estat al Cairo i d’haver visitat les piràmides, vam anar a Sharm el Sheik, que és una de les ciutats d’Egipte més turístiques, bàsicament, perquè té el Mar Roig al costat i hi ha molta diversitat de peixos i coralls.
Una de les excursions que ens van proposar era pujar a una muntanya situada a la Península del Sinaí, anomenada el Mont Sinaí. En aquesta muntanya s’hi puja de nit i s’arriba fins al cim justament per veure la bonica sortida del sol.

Així que a las nou de la nit vam agafar un mini autocar i ens vam dirigir cap al peu del Sinaí. El trajecte s’hem va fer molt llarg i pesat però vaig aprofitar per dormir, ja que caminaríem gairebé tota la nit. Per el que em va dir la meva germana, circulàvem per un indret total deshabitat. Vam arribar allà a les dues i ens vam posar a caminar. Jo, que feia estona que tenia “caca”, li vaig dir al pelegrí que ens acompanyava, que si ens podíem parar un moment. Després d’aquell moment, vam seguir pujant muntanya amunt. Quan ja portàvem una estona caminant, l’Helena i la Montse van decidir pujar amb camell. L’Helena havia estat amb febre i vòmits la nit passada i la meva tieta Montse no està gaire acostumada a caminar.
Els camells et passaven a un metre de distància mentre tu anaves pujant sense alè la muntanya. De tan en tan, hi havia petits llocs de descans, on podies comprar una aigua o un refresc per tenir més forces. La llum era escassa i artificial, gairebé no es veia res. No em vaig adonar que ja estava a punt de pujar els tres-cents esglaons que hi havia per acabar d’arribar a dalt de tot. El meu pare anava al mateix ritme que jo, però la meva mare i la Marta cada dos per tres es paraven.

Finalment, a les cinc menys cinc del matí, vàrem arribar just a temps per contemplar una bonica sortida de sol. Us adjunto una fotografia perquè veieu el camí de baixada i sobretot el paisatge desèrtic que sorprèn a tothom.

Amor i xat

L’autora del llibre “Amor i xat” és Bianka Minte-Konig, que va nèixer a Berlín i des de l’any 1980 es professora de pedagogia de la literatura i dels mitjans de comunicació. La traducció és de Rosa M. Puig. El títol en alemany és: Liebetest & Musenkuss que es va publicar l’any 2004 a Stuttgart (Viena) i al maig del 2006 a Barcelona. Aquest llibre no ha guanyat cap premi, tampoc és una sèrie, no s’ha fet cap pel·lícula i no ha estat un èxit de vendes. Aquest llibre és de la col·lecció: “Elles no se’n perden ni una!” Tots els llibres que ha escrit són les típics temes d’adolescents.


Aquest llibre tracta d’una jove adolescent, la Mila, i les seves dues millors amigues, la Hanna i la Kati. A la Mila que se li ha ficat el cap que vols ser escriptora i escriu uns poemes i unes cançons per la banda d’en Brian, que són tot un èxit. A més, en un xat coneix un noi molt dolç i simpàtic que l’anima a escriure. I és justament gràcies a ell que pot passar una setmana en un taller de creació literària a Berlín. Només hi ha un petit problema: ha de descobrir quin noi de la classe s’amaga darrere del pseudònim del xat. Aquest noi és en Mark, un adolescent de la mateixa classe que la Mila que ja li havia fet una declaració d’amor uns mesos abans. Al final de la novel·la, per suposat, acaben junts.


En aquest llibre hi ha tres personatges principals, la Mila, la Kati i la Hanna, tres amigues inseparables d’uns 13 o 14 anys que van al mateix institut. En Pit Winter, el substitut de la professora de català, del qual estava bojament enamorada la Mila, però que serà el nòvio de la seva mare. I en Mark, un noi que va a la seva classe, que serà el desconegut amb el que parla pel xat i que en el fons està enamorat de la Mila. El ritme d’aquesta novel·la crec que és una mica lent, ja que no té massa intriga.


Jo crec que aquest llibre està bé, però fa més per les noies, ja que als nois aquests temes no els motiva gaire. Durant el llibre va explicant la vida que fa la Mila, i de vegades es fa un pèl avorrit. Però el recomano perquè en el fons m’ha agradat i m’ha emocionat perquè és molt romàntic i inclòs en alguna part m’he identificat en la protagonista.

LES DEU COSES PER NO FER ENFADAR A LA MEVA MARE

1. Ajudar a parar taula i fer el sopar. És la primera cosa, perquè cada dia ens ho repeteix molts cops a mi i a la meva germana.
2. Fer-me el llit cada dia i endressar l’habitació. En aquesta cosa, jo sóc molt més bona que la meva germana, sóc més endressada i m’encanta que li repeteixi a ella cada dia.
3. No fer-la esperar al matí, quan ens ha d’acompanyar amb el cotxe cap a l’institut. Ens repeteix que fa quinze anys que ens acompanya al cole i que ja està cansada. Aquesta és la seva expressió: VAAAAAAA!! Em poseu dels nervis, sou unes pesades! I o feu expressament això de llevar-vos tard!!
4. No pujar amb sabates brutes a la sala d’estar de dalt perquè sinó ella és la que ho ha de netejar i és posa de mal humor.
5. No explicar bé el lloc i els plans d’un dia de festa amb les amigues. Em pregunta: A on és la festa?, A on sopareu?, A quina hora s’acaba?, Amb qui hi vas?...
6. Ajudar a anar a comprar al supermercat, a portar les bosses i després endressar-ho bé a casa.
7. No fer els deures ni estudiar l’últim dia, a corre-cuita, cosa que fem sempre.
8. No dir mentides, no ho suporta i a més ens pilla. Sempre diu que és de les coses que més li molesta de les persones, i més encara de nosaltres.
9. No contestar malament ni dir paraulotes, ni aixecar massa la veu, encara que ella crida molt més que tothom.
10. I per últim.. No estudiar piano vint minuts cada dia, com em diu la professora.

Quan he acabat de fer aquesta redacció, li he preguntat a la meva mare si trobava que aquestes deu coses les havia encertades. I per descomptat, m’ha dit que si i que a veure si em serviria per alguna cosa.
Intentaré cumplir-ho, però em serà molt díficil. Sobretot no podré aguantar quan em fa tantes preguntes per xafardejar, és una pesada, sempre ho vol saber tot.