La Gioconda o Mona Lisa

La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Apareix en multitud de llibres, revistes, diaris i pel·lícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants; més de 20.000 persones cada dia.

El seu autor és Leonardo da Vinci, va viure en el petit poble de Vinci (Itàlia). Va pintar la Mona Lisa al segle XVI. Va estudiar matemàtiques, geometria, perspectiva i totes les ciències de la observació del medi natural, les quals es consideraven indispensables en l’època. Com educació complementària, va estudiar arquitectura i ingenieria va ser un humanista renaixentista, va destacar en moltes disciplines.

L’obra representa una dona amb un estrany somriure. En el quadre no es distingeixen les traces del pinzell. La dama seu en un butaca, i posa els seus braços sobre el seient. També es pot destacar el joc que fa amb la llum i l’ombra per donar sensació de volum.

La seva principal característica és el famós “sfumatto”, una mena de broma o boira produïda amb la tècnica del difuminat. Leonardo da Vinci va pintar la Mona Lisa amb l’efecte de que el somriure desapareix si es mira directament i reapareix si la vista es fixa en altres parts del quadre. El joc d’ombres potencia la sensació de desconcert que produeix el somriure. No se sap si somriu o si es un somriure ple d’amargura.

La Gioconda s’exhibeix en el Museu del Louvre de París. És amb diferencia, la pintura més visitada del museu. El quadre no només va ser robar, sinó que també va ser tacat amb àcid i colpejat amb pedres. Les seves dimensions són de 77 x 53 cm, i el que l’ha fet molt famosa és el seu enigmàtic somriure.

Una tarda qualsevol

Fa temps que visc en aquesta casa i encara no me acostumat als sorolls que sento perquè són molt diferents dels que sentia al pis que vivia abans, on tenia vuit veïns més
Des de la cuina-menjador sento la música que escolta la meva germana: BUM, BUM, BUM! Ja ho diu el meu pare que ella es pensa que tots hem d'escoltar la seva música.
També sento el xup-xup de la cassola que té al foc la meva mare, que encara que no li agradi gaire li toca fer el sopar. Cada dia a l'hora de sopar ens ha de cridar moltes vegades per ajudar-la a parar la taula i ens diu que no tenim ben entès allò de: a la taula i al llit al primer crit.
Moltes vegades sento també el sorollet: clic-clic que fan els ocellets a sobre la teulada de la cuina, que és feta de pedretes petites. Alguna vegada també sento el guau-guau del gos del veí.
A casa, tenim un piano i hauria de tocar-lo més sovint encara que quan ho faig les seves notes s'escampen per tota la casa: do, sol, mi, si... Aaah! I la meva germana s'enfada perquè diu que no pot estudiar, i jo se que es mentida perquè sento el teclat de l'ordinador: tic-tic i segur que està connectada al messenger. Després jo no li faig cas i puja l'escala com un cavall per venir-me a dir que pari ja de tocar.
M'agrada molt viure en una casa com la meva sobretot pel lloc on està, al final d'un carrer amb els camps al fons, els pollancres de la riera i els xiprers enormes del cementiri. Molta tranquil·litat!

Qui sóc jo?

A mi em van posar el nom de Natàlia perquè la germana del pare del meu avi se’n deia i també perquè als meus pares els agradava. Natàlia ve del llatí (“natalis dies”) i significa nascuda per Nadal i que cuida de la vida. El nom m’agrada força perquè no és un nom que actualment es posi gaire. Faig el sant el dia 27 de Juliol. Si hagués sigut un nen m’haguessin posat Adrià.

Psicològicament sóc oberta amb la gent i no em costa gaire fer amistats. Normalment no sóc gaire vergonyosa encara que en alguna ocasió em talli una mica. Em diuen que sóc molt riallera i de fet moltes vegades estic contenta com unes castanyoles. Sóc lenta per fer les coses perquè m’agrada fer-les bé. També sóc una mica tossuda, com les mules.

El meu físic m’agrada perquè sóc alta, i tinc les cames bastant llargues i sort que no em diuen girafa. Encara que tingui la boca grossa, m’agraden els meus llavis perquè són molsuts i perfilats. No m’agrada portar ferros, perquè no em queden bé i em fan nosa per menjar, però aviat me’ls trauran. També porto ulleres i encara que sembli que això sigui un inconvenient, a mi no em fa res, perquè m’agrada com em queden.