dilluns, 2 de juny del 2008

Una nit especial!



Tot va començar quan l’any 2004, el dia 23 d’Abril, vaig marxar de vacances cap a Egipte amb els meus pares, la meva germana, la meva tieta i una amiga de la meva mare, la Marta. Després d’haver estat al Cairo i d’haver visitat les piràmides, vam anar a Sharm el Sheik, que és una de les ciutats d’Egipte més turístiques, bàsicament, perquè té el Mar Roig al costat i hi ha molta diversitat de peixos i coralls.
Una de les excursions que ens van proposar era pujar a una muntanya situada a la Península del Sinaí, anomenada el Mont Sinaí. En aquesta muntanya s’hi puja de nit i s’arriba fins al cim justament per veure la bonica sortida del sol.

Així que a las nou de la nit vam agafar un mini autocar i ens vam dirigir cap al peu del Sinaí. El trajecte s’hem va fer molt llarg i pesat però vaig aprofitar per dormir, ja que caminaríem gairebé tota la nit. Per el que em va dir la meva germana, circulàvem per un indret total deshabitat. Vam arribar allà a les dues i ens vam posar a caminar. Jo, que feia estona que tenia “caca”, li vaig dir al pelegrí que ens acompanyava, que si ens podíem parar un moment. Després d’aquell moment, vam seguir pujant muntanya amunt. Quan ja portàvem una estona caminant, l’Helena i la Montse van decidir pujar amb camell. L’Helena havia estat amb febre i vòmits la nit passada i la meva tieta Montse no està gaire acostumada a caminar.
Els camells et passaven a un metre de distància mentre tu anaves pujant sense alè la muntanya. De tan en tan, hi havia petits llocs de descans, on podies comprar una aigua o un refresc per tenir més forces. La llum era escassa i artificial, gairebé no es veia res. No em vaig adonar que ja estava a punt de pujar els tres-cents esglaons que hi havia per acabar d’arribar a dalt de tot. El meu pare anava al mateix ritme que jo, però la meva mare i la Marta cada dos per tres es paraven.

Finalment, a les cinc menys cinc del matí, vàrem arribar just a temps per contemplar una bonica sortida de sol. Us adjunto una fotografia perquè veieu el camí de baixada i sobretot el paisatge desèrtic que sorprèn a tothom.

Amor i xat



L’autora del llibre “Amor i xat” és Bianka Minte-Konig, que va nèixer a Berlín i des de l’any 1980 es professora de pedagogia de la literatura i dels mitjans de comunicació. La traducció és de Rosa M. Puig. El títol en alemany és: Liebetest & Musenkuss que es va publicar l’any 2004 a Stuttgart (Viena) i al maig del 2006 a Barcelona. Aquest llibre no ha guanyat cap premi, tampoc és una sèrie, no s’ha fet cap pel·lícula i no ha estat un èxit de vendes. Aquest llibre és de la col·lecció: “Elles no se’n perden ni una!” Tots els llibres que ha escrit són les típics temes d’adolescents.


Aquest llibre tracta d’una jove adolescent, la Mila, i les seves dues millors amigues, la Hanna i la Kati. A la Mila que se li ha ficat el cap que vols ser escriptora i escriu uns poemes i unes cançons per la banda d’en Brian, que són tot un èxit. A més, en un xat coneix un noi molt dolç i simpàtic que l’anima a escriure. I és justament gràcies a ell que pot passar una setmana en un taller de creació literària a Berlín. Només hi ha un petit problema: ha de descobrir quin noi de la classe s’amaga darrere del pseudònim del xat. Aquest noi és en Mark, un adolescent de la mateixa classe que la Mila que ja li havia fet una declaració d’amor uns mesos abans. Al final de la novel·la, per suposat, acaben junts.


En aquest llibre hi ha tres personatges principals, la Mila, la Kati i la Hanna, tres amigues inseparables d’uns 13 o 14 anys que van al mateix institut. En Pit Winter, el substitut de la professora de català, del qual estava bojament enamorada la Mila, però que serà el nòvio de la seva mare. I en Mark, un noi que va a la seva classe, que serà el desconegut amb el que parla pel xat i que en el fons està enamorat de la Mila. El ritme d’aquesta novel·la crec que és una mica lent, ja que no té massa intriga.


Jo crec que aquest llibre està bé, però fa més per les noies, ja que als nois aquests temes no els motiva gaire. Durant el llibre va explicant la vida que fa la Mila, i de vegades es fa un pèl avorrit. Però el recomano perquè en el fons m’ha agradat i m’ha emocionat perquè és molt romàntic i inclòs en alguna part m’he identificat en la protagonista.

divendres, 22 de febrer del 2008

LES DEU COSES PER NO FER ENFADAR A LA MEVA MARE

1. Ajudar a parar taula i fer el sopar. És la primera cosa, perquè cada dia ens ho repeteix molts cops a mi i a la meva germana.
2. Fer-me el llit cada dia i endressar l’habitació. En aquesta cosa, jo sóc molt més bona que la meva germana, sóc més endressada i m’encanta que li repeteixi a ella cada dia.
3. No fer-la esperar al matí, quan ens ha d’acompanyar amb el cotxe cap a l’institut. Ens repeteix que fa quinze anys que ens acompanya al cole i que ja està cansada. Aquesta és la seva expressió: VAAAAAAA!! Em poseu dels nervis, sou unes pesades! I o feu expressament això de llevar-vos tard!!
4. No pujar amb sabates brutes a la sala d’estar de dalt perquè sinó ella és la que ho ha de netejar i és posa de mal humor.
5. No explicar bé el lloc i els plans d’un dia de festa amb les amigues. Em pregunta: A on és la festa?, A on sopareu?, A quina hora s’acaba?, Amb qui hi vas?...
6. Ajudar a anar a comprar al supermercat, a portar les bosses i després endressar-ho bé a casa.
7. No fer els deures ni estudiar l’últim dia, a corre-cuita, cosa que fem sempre.
8. No dir mentides, no ho suporta i a més ens pilla. Sempre diu que és de les coses que més li molesta de les persones, i més encara de nosaltres.
9. No contestar malament ni dir paraulotes, ni aixecar massa la veu, encara que ella crida molt més que tothom.
10. I per últim.. No estudiar piano vint minuts cada dia, com em diu la professora.

Quan he acabat de fer aquesta redacció, li he preguntat a la meva mare si trobava que aquestes deu coses les havia encertades. I per descomptat, m’ha dit que si i que a veure si em serviria per alguna cosa.
Intentaré cumplir-ho, però em serà molt díficil. Sobretot no podré aguantar quan em fa tantes preguntes per xafardejar, és una pesada, sempre ho vol saber tot.

dijous, 27 de desembre del 2007

"Barreja de Nadals"


Avui en dia matar un xai amb el cap mirant cap a la Meca mentre es canta una nadala pot semblar estrany, però es podria convertir en una nova manera de celebrar el Nadal a Catalunya. Actualment hi viuen persones d’altres nacionalitats i cadascuna d’elles té les seves pròpies tradicions i les celebren encara que no estiguin en el seu país d’origen. A més a més, també segueixen alguns costums del nostre país.

Jo crec que està bé que totes les persones que viuen aquí i són d’un altre país s’adaptin a les festes nadalenques del nostre país, sense que això vulgui dir oblidar els seus propis costums.
Aquest any, per exemple, tres dies abans de Nadal es va celebrar la festa musulmana del xai, per commemorar que Abraham va matar un xai en sacrifici a Déu enlloc del seu fill. Alhora però, alguns nens fills d’immigrants musulmans també han agafat el costum d’escriure als Reis d’Orient una carta amb els seus regals.

Els que són més diferents en aquestes festes nadalenques són els asiàtics. Les seves tradicions orientals són molt diferents a les occidentals, per exemple, els xinesos no celebren el Nadal, però la globalització no perdona i molts han decorat arbres de Nadal amb llums de colors. En altres països com a Cuba, tampoc es celebra el Nadal, després de la revolució és va eliminar qualsevol festa religiosa.

Jo crec que estaria bé que tota aquesta gent de diferents cultures que viu al nostre país participi d’alguna manera de les nostres tradicions i costums. Però a vegades es fa difícil, perquè nosaltres hem agafat el costum de fer massa regals i a vegades els nens no aprenen a valorar el que tenen. També es fa complicat celebrar aquestes festes de Nadal sense la família, moltes vegades els immigrants que són al nostre país no es poden reunir amb la seva. Encara que no siguin familiars, alguns immigrants s’ajunten amb d’altres per poder compartir tradicions i records del seu país.
Però el que és segur és que en totes les diferents cultures la gent és feliç amb les persones que estima.

diumenge, 25 de novembre del 2007

La Gioconda o Mona Lisa

La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Apareix en multitud de llibres, revistes, diaris i pel·lícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants; més de 20.000 persones cada dia.

El seu autor és Leonardo da Vinci, va viure en el petit poble de Vinci (Itàlia). Va pintar la Mona Lisa al segle XVI. Va estudiar matemàtiques, geometria, perspectiva i totes les ciències de la observació del medi natural, les quals es consideraven indispensables en l’època. Com educació complementària, va estudiar arquitectura i ingenieria va ser un humanista renaixentista, va destacar en moltes disciplines.

L’obra representa una dona amb un estrany somriure. En el quadre no es distingeixen les traces del pinzell. La dama seu en un butaca, i posa els seus braços sobre el seient. També es pot destacar el joc que fa amb la llum i l’ombra per donar sensació de volum.

La seva principal característica és el famós “sfumatto”, una mena de broma o boira produïda amb la tècnica del difuminat. Leonardo da Vinci va pintar la Mona Lisa amb l’efecte de que el somriure desapareix si es mira directament i reapareix si la vista es fixa en altres parts del quadre. El joc d’ombres potencia la sensació de desconcert que produeix el somriure. No se sap si somriu o si es un somriure ple d’amargura.

La Gioconda s’exhibeix en el Museu del Louvre de París. És amb diferencia, la pintura més visitada del museu. El quadre no només va ser robar, sinó que també va ser tacat amb àcid i colpejat amb pedres. Les seves dimensions són de 77 x 53 cm, i el que l’ha fet molt famosa és el seu enigmàtic somriure.

diumenge, 4 de novembre del 2007

Una tarda qualsevol

Fa temps que visc en aquesta casa i encara no me acostumat als sorolls que sento perquè són molt diferents dels que sentia al pis que vivia abans, on tenia vuit veïns més
Des de la cuina-menjador sento la música que escolta la meva germana: BUM, BUM, BUM! Ja ho diu el meu pare que ella es pensa que tots hem d'escoltar la seva música.
També sento el xup-xup de la cassola que té al foc la meva mare, que encara que no li agradi gaire li toca fer el sopar. Cada dia a l'hora de sopar ens ha de cridar moltes vegades per ajudar-la a parar la taula i ens diu que no tenim ben entès allò de: a la taula i al llit al primer crit.
Moltes vegades sento també el sorollet: clic-clic que fan els ocellets a sobre la teulada de la cuina, que és feta de pedretes petites. Alguna vegada també sento el guau-guau del gos del veí.
A casa, tenim un piano i hauria de tocar-lo més sovint encara que quan ho faig les seves notes s'escampen per tota la casa: do, sol, mi, si... Aaah! I la meva germana s'enfada perquè diu que no pot estudiar, i jo se que es mentida perquè sento el teclat de l'ordinador: tic-tic i segur que està connectada al messenger. Després jo no li faig cas i puja l'escala com un cavall per venir-me a dir que pari ja de tocar.
M'agrada molt viure en una casa com la meva sobretot pel lloc on està, al final d'un carrer amb els camps al fons, els pollancres de la riera i els xiprers enormes del cementiri. Molta tranquil·litat!

dissabte, 3 de novembre del 2007

Qui sóc jo?

A mi em van posar el nom de Natàlia perquè la germana del pare del meu avi se’n deia i també perquè als meus pares els agradava. Natàlia ve del llatí (“natalis dies”) i significa nascuda per Nadal i que cuida de la vida. El nom m’agrada força perquè no és un nom que actualment es posi gaire. Faig el sant el dia 27 de Juliol. Si hagués sigut un nen m’haguessin posat Adrià.

Psicològicament sóc oberta amb la gent i no em costa gaire fer amistats. Normalment no sóc gaire vergonyosa encara que en alguna ocasió em talli una mica. Em diuen que sóc molt riallera i de fet moltes vegades estic contenta com unes castanyoles. Sóc lenta per fer les coses perquè m’agrada fer-les bé. També sóc una mica tossuda, com les mules.

El meu físic m’agrada perquè sóc alta, i tinc les cames bastant llargues i sort que no em diuen girafa. Encara que tingui la boca grossa, m’agraden els meus llavis perquè són molsuts i perfilats. No m’agrada portar ferros, perquè no em queden bé i em fan nosa per menjar, però aviat me’ls trauran. També porto ulleres i encara que sembli que això sigui un inconvenient, a mi no em fa res, perquè m’agrada com em queden.